Sremski Karlovci, Sèrbia

Localitat, poble

Sremski Karlovci

L’experiència en el camp

Vaig tenir molta sort, ja que tant amb els monitors com amb els voluntaris hi havia molt bon rotllo. Els dos monitors que hi havia, en Nikola i la Marinela, genial. Tant, que fins i tot em vaig quedar uns dies més amb ells després del camp.


Normalment ens llevàvem a les 8 del matí i esmorzàvem. A les 9 h començàvem a treballar fins a la 13 h del migdia. Anàvem a dinar al restaurant casolà al costat del riu i després tornàvem al centre. Fins a les 17 h teníem lliure: alguns es dutxaven, dormien, anaven a donar un volt, jugaven a jocs. A les 17 h ens reuníem i fèiem alguna activitat junts, mentre el grup que tocava cuinar, començava a fer el sopar. Fins a l’hora de sopar també teníem lliure i normalment sopàvem a les 21 h. Després algun dia sortíem, fèiem alguna activitat de nit; molt tranquil. Vam anar un dia a Novi-Sad, a veure la ciutat, un altre dia a fer visites pel poble, també a un celler del poble i a una ermita.



Introducció a la cultura i la societat

Sempre m’havia intrigat molt la regió dels Balcans. Tot i que de petita tenia el record de sempre sentir a parlar de guerres i misèria, tenia moltes ganes de veure com eren aquells països.

Sèrbia és un país que encara s’està recuperant de tot el que va viure durant la dècada dels 1990.

Com que és molt recent, és encara un tema tabú i ningú en vol parlar gaire. Suposo que és com a Alemanya: fa uns anys ningú volia parlar del passat alemany; ara, en canvi, expliquen tot el que va passar, precisament perquè no torni a passar. Estic segura que d’aquí uns quants anys (10 o 20), les noves generacions de Sèrbia explicaran al món tot el que va passar i el tema deixarà de ser tabú.


Ells estan molt orgullosos de la seva història i cultura, i te l’expliquen encantats, però fins el segle 19è. No volen parlar del segle 20è. Sempre parlen molt dels turcs, que els van envair i per això mateix hi ha molta influència turca a Sèrbia, tant en els costums, com en el menjar.


Els joves de Sèrbia tenen moltes ganes de viure en un país millor, i tenen moltes ganes d’aprendre i conèixer coses d’Europa i del món en general. Els és molt difícil sortir del país, ja que necessiten un visat i una justificació especial, per això, quan algú de fora hi va, estan molt il•lusionats per aprendre. Volen ser europeus, volen integrar-se amb Europa i fer coses conjuntament. Espero que ho aconsegueixin aviat. La gent gran és diferent. Són gent més tradicional, que ja han patit prou i volen viure el que queda de vida tranquil•lament.


Jo estava a Sremski Karlovci, un poblet a prop de Novi Sad molt bonic, amb el riu Danubi al costat. Novi Sad és una ciutat que s’ha recuperat molt després del bombardeig de l’OTAN al 1999. Les cases estan pintades de colors i s’hi respira vida i joventut pels carrers.

Després del camp de treball, vaig anar un parell de dies a Belgrad, i la sensació que em va transmetre va ser totalment diferent. A part del centre, que és més lluminós i viu, tota la resta de Belgrad és molt grisa, trista, encara amb restes d’edificis bombardejats, molt diferent. Encara no s’ha recuperat del tot.


El paisatge a Sèrbia és molt bonic: planes i muntanyes verdes, rius, poblets. Anant amb bus o amb tren es gaudeix molt del paisatge.

Com moure’s

 El bus millor que el tren, ja que és més ràpid i més modern. No és molt difícil moure’s, tot i que sempre va bé l’ajuda dels locals!

Vaig arribar a Sèrbia des de Budapest (Hongria) en un autobús particular (d’unes 5-6 persones), i per entrar al país ens van fer esperar uns 20 minuts pel control de passaports, al ser un país fora de la Unió Europea. L’autobús em va deixar a l’estació de tren de Novi-Sad i a partir d’aquell moment em vaig haver d’espavilar soleta per agafar el tren cap a Sremski Karlovci.



Com comunicar-se

 La gent jove sap parlar anglès molt bé, alguns fins i tot espanyol, ja que tenen moltes ganes de viatjar. Amb la gent gran ja és més difícil i molts cops la comunicació no-verbal és la més eficaç. Sempre va bé aprendre algunes paraules en serbi, com ara “dobro” (bé) o “hvala” (gràcies).

Diners

 Van amb dinars serbis, però per tot arreu hi ha oficines de canvi de moneda, així que no passa res si portes euros. De fet, molta gent d’allà també té els estalvis en euros, ja que diuen que l’estabilitat de la moneda és major. I és que no m’estranya, perquè encara estan espantats quan en temps de Milósevic el valor de la moneda va decréixer enormement, i tenien bitllets amb més de vuit zeros (ara els venen com a record).


En general tot és bastant més barat que a Catalunya, excepte les botigues de roba i complements i aquestes coses. Però el menjar, per exemple, és molt barat.

 

Alimentació

 El menjar a Sèrbia és molt bo. Els agrada entaular-se i fer plats calents, com sopes i estofats, carn rostida i peixos. En aquest aspecte s’assemblen més a nosaltres que molts països d’Europa (més del Nord), on no valoren el fet de menjar a taula i família.


Amb el camp de treball, cada dia anàvem a dinar a un restaurant del poble, que ens feien menjar casolà boníssim. Per sopar, fèiem grups de tres i cada dia cuinava un grup. Està bé perquè així pots tastar menjar d’altres cultures. Per esmorzar, també ho preparava cada dia un grup. No ens va faltar mai de res, al contrari. La compra la feia cada dia el mateix grup que li tocava cuinar, i havia de preveure què faltava per esmorzar i per sopar.


Els agrada la cervesa (en tenen un parell de típiques) i beure rakjia (un licor típic) i vi d’allà, que no està gens malament.


Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0

This is a unique website which will require a more modern browser to work!

Please upgrade today!