Vietnam – Hanoi

Vietnam – Hanoi

Entitat organitzadora

VPV

Localitat, poble

Hanoi

 

L’experiència en el projecte

En total, durant el dia treballàvem unes 5- 6 hores, donat que durant algunes hores del dia era impossible treballar per la calor i en les altres era ja massa tard (a Vietnam se sopa molt d’hora). Així doncs, el dia començava sobre les 7 o 7:30 del matí, quan ens aixecàvem, per començar a treballar a les 8. Encara que pugui semblar d’hora, per Vietnam aquest horari és més aviat tard, donat que acostuma a haver-hi moviment des de que surt el sol i sovint a les 6 del matí ja hi ha gent treballant. El matí el dedicàvem a les feines de renovació de l’escola i de l’orfenat, les tasques més físiques. Generalment acabàvem sobre les 11:30 del migdia, hora en què ja feia una calor insuportable i que, a més, ja era l’hora de dinar.

A la tarda ens hi posàvem de nou a les 3, donat que des de l’hora que acabàvem de dinar fins a les 3 es consideraven hores caloroses i els mateixos vietnamites les dediquen a fer la migdiada. La feina de la tarda consistia en jugar amb la canalla de l’orfenat fins, aproximadament, les 5 de la tarda, quan tornàvem al local on ens allotjàvem per sopar. Les feines de la casa les realitzàvem per grups: grup de cuina, grup de neteja i grup de rentar plats. Els grups eren de voluntaris internacionals i voluntaris vietnamites.

La veritat és que després de sopar (se sopava a les 6 com a molt tard!) teníem temps lliure. Poques vegades s’organitzaven activitats, cosa que jo vaig trobar a faltar. Algun dels dies ens van fer xerrades sobre la guerra, jocs tradicionals vietnamites, dia internacional on els voluntaris cuinàvem alguna cosa típica del nostre país i algun debat. Cal dir, però, que eren pocs els dies que muntaven coses, pel que a vegades la tarda es feia llarga. De fet, algun dia vam ser els mateixos voluntaris els que vam decidir organitzar coses, com anar a veure un partit de futbol de les semifinals de l’Asian Cup.

El cap de setmana que vam passar junts es va organitzar una sortida a la ciutat. En principi els organitzadors del camp només havien pensat en una excursió de diumenge però els voluntaris ens vam organitzar per anar-hi ja el dissabte i així aprofitar millor el cap de setmana.

El grup de gent era molt maco. De fet, a la mateixa casa coincidíem dos camps de treball, cosa que feia que ens haguéssim agrupat una bona colla, uns 30 voluntaris entre internacionals i del país. L’ambient creat va ser bonic i era interessant compartir experiències amb gent provinent de països tan diversos.

]Els monitors, des del meu punt de vista, eren massa jovenets. La majoria tenien menys anys que els propis voluntaris, pel que a vegades semblava que no tinguessin caràcter i no s’atrevissin a dir les coses o els costés tenir iniciativa. A més, el nostre camp líder, per exemple, parlava força malament l’anglès, pel que calia tenir paciència amb ell i complicava la creació de complicitat. Tot i això, cal dir que eren tots molt amables i el tracte amb ells ha estat molt agradable.

 

Introducció a la cultura i la societat

En realitat Vietnam està ja acostumat a rebre turistes occidentals, pel que els nostres costums i tradicions se’ls coneixen força bé i sembla que el xoc entre cultures sigui inferior.

No hi ha gaires aspectes o particularitats a destacar del caràcter vietnamita. Almenys no de manera negativa. Majoritàriament són oberts i amables i els estudiants universitaris tenen tantes ganes de contactar amb estrangers que a vegades et paren pel carrer només per practicar el seu anglès. Això sí, tothom té molt clar que allà el turista és ric així que tenen el mal costum d’inflar els preus de tot allò que t’intenten vendre. Donat que la seva cultura inclou la tradició del regateig, no és pas de mala educació jugar a rebaixar els preus, al contrari ho esperen. Sovint pots emportar-te l’objecte desitjat per menys de la meitat del que et demanaven inicialment.

En quan a costums vietnamites podríem dir que és força habitual descalçar-se en entrar a certes parts sagrades dels temples o fins i tot quan entres en algunes cases particulars. En els temples es demana també que el visitant vesteixi de forma adequada, és a dir, res de samarretes de tirants ni pantalons curts. Sovint he vist turistes que no compleixen aquestes normes i els deixen entrar igualment als llocs, però no està de més tenir-ho en compte, mostrar cert respecte i portar un mocador dins la bossa per tapar-se si és necessari. I a la platja no hi ha cap problema, una es pot banyar i passejar en biquini que ningú li dirà res ni se’l mirarà malament.

El que sí que m’agradaria destacar és que al Vietnam s’ha d’anar amb una bona dosi de paciència. El seu ritme de vida és diferent i no entenen l’estrès dels occidentals per voler fer mil coses a la vegada o veure-ho tot en un mateix dia. Així doncs millor ser pacient, donat que els viatges curts acostumen a fer-se eterns i moltes vegades dóna la sensació que perds el temps quan, en realitat, per ells així és la vida i estar-se assegut al carrer contemplant com la gent passeja és part de la seva natura plàcida.

Ah! I prepareu-vos per viure llargues jornades. El dia comença amb la sortida del sol i els vietnamites a les 6 del matí ja volten pel carrer i treballen. Encara que dormis fins més tard, la remor de les veus i la llum del dia fan que moltes vegades a les 7 ja estiguis vestit i esmorzat. Sobre quarts de dotze acostumen a dinar i a les sis de la tarda sopen, encara que es poden trobar restaurants a qualsevol hora del dia. Ells sembla que vagin a dormir més d’hora, encara que pot haver-hi moviment fins les deu del vespre, amb locals nocturns que obren fins mitja nit o la una passades. Així, acabes anant a dormir a horari català, però havent-te llevat a horari vietnamita. Entre això i el sol que cau durant les hores centrals del dia, la jornada pot fer-se força llarga i pesada.

 

Com moure’s

A Vietnam el transport més utilitzat és la moto, seguit per la bicicleta. S’ha de tenir en compte que a Hanoi hi ha 5 milions d’habitants i 3 milions de motos, així que el tràfic a la ciutat és bàsicament sobre motocicletes. També es poden trobar taxis i sempre es pot negociar la tarifa amb el conductor. De totes maneres, la forma més barata per moure’s en distàncies curtes és el moto-taxi, o sigui homes vietnamites que es dediquen a portar els turistes d’una banda a l’altra sobre la seva moto. És encara més fàcil negociar els preus amb ells encara que inicialment et demanen més del doble del que costa la ruta d’interès.

Per arribar des de l’aeroport d’Hanoi al centre ciutat hi ha tres possibilitats: taxi (10 euros, 35 minuts), mini-bus que la companyia Vietnam Airlines posa a disposició de tots els turistes (1,5 euros, 45 minuts) o el bus de línia urbà número 7, que costa només 15 cèntims d’euro, però triga més d’una hora a arribar al centre.

Per moure’s pel país el millor és llogar una moto o un cotxe, donat que et dóna l’avantatge de poder arribar a tot arreu (cosa que el tren no fa perquè només hi ha dues línies principals) i muntar els horaris que et semblin més adequats. Per fer excursions d’un dia també es pot llogar moto amb conductor, però és més car. El tren és lent (600 km els vaig fer en 16 hores) i els viatges llargs s’han de reservar amb una setmana d’antelació, sobretot si es vol tenir una llitera, cosa recomanable en trajectes nocturns. Les agències de viatge de les ciutats acostumen a ser una mica mafioses i compren tots els bitllets de tren anticipadament, així que no et queda més remei que comprar-lo a través d’una de les agències (que et cobrarà tràmits de gestió) donat que a l’estació de tren estaran esgotats. També existeixen una espècie d’autobusos per turistes en els quals han instal·lat lliteres i que cobreixen les mateixes rutes nocturnes que els trens.

Les agències de viatges també acostumen a organitzar tours d’un o varis dies de durada, amb els quals ja t’inclouen el transport i l’allotjament. En alguns casos és quasi impossible poder fer la visita al lloc desitjat sense estar en cap tour organitzat. Així doncs, encara que no es vulgui, s’acaba caient en les ofertes de les agències. Es nota sobretot en el viatge a la badia d’Halong, que es complica molt, si es vol fer per un mateix, ja que és l’única manera de navegar per la badia.

Els vols interns del país no acostumen a ser gaire cars, així que si es té pressa o pocs dies per recórrer tot el país són també una bona opció (Vietnam Airlines o Pacific Airlines). L’únic problema amb què em vaig trobar van ser els freqüents retards, però cal dir que era època de pluges.

Pel que fa a les excursions, és xulo poder llogar una moto o una moto amb conductor que et porti a veure zones menys turístiques o fora dels recorreguts típics, ja que així es viu més l’essència del país. Els camps de mines que jo vaig veure us puc assegurar que no els marcava cap Lonely Planet i amb això no vull dir que sigui una atracció turística sinó que em refereixo a què és una bona manera d’adonar-se de la realitat del país.

 

Com comunicar-se

A Vietnam és fàcil fer-se entendre, perquè la gent és molt amable i sol·lícita. Generalment els joves tenen nocions d’anglès i podríem dir que els que tenen la sort d’anar a la universitat se saben defensar molt bé. Entre l’anglès i el llenguatge corporal és fàcil comunicar-te, tenen ganes d’entendre’t, així que s’hi esforcen. Alguna gent gran parla també francès, donat que van ser colònia francesa durant molts anys, però certament pocs joves el parlen.

Diners

La moneda del Vietnam és el dong (VSD). Un euro equival aproximadament a 21.000 dongs i un dòlar americà a 16.000 dongs.

Es poden canviar euros a la majoria de bancs de les ciutats, a l’aeroport i en alguna oficina de turisme d’Hanoi, però no és tan fàcil en llocs més remots. És còmode tenir dòlars a mà, donat que aquesta moneda l’accepten directament en alguns hotels i comerços, així que et pot salvar el pèl en alguna ocasió. A més, els vietnamites acostumen a indicar els preus en dongs i en dòlars, mai en euros, donat que sembla ser que el canvi amb el dòlar és fix mentre que el canvi amb l’euro és variable cada dia. Així doncs, és aconsellable portar dòlars americans.

Pel que fa al cost de vida, podríem assegurar que Vietnam és un país barat. Els bitllets de bus urbà costen 15 cèntims d’euro i dinar o sopar en paradetes del carrer surt molt bé de preu (pots menjar per menys d’un euro). Quan t’entaules als restaurants o segueixes els aconsellats per les guies els preus pugen més, però igualment pots sopar per preus ridículs (2, 3, 4, 5 euros). Els restaurants occidentals tenen preus també més occidentalitzats, tot i que tampoc són exagerats, te’ls pots permetre perfectament.

Els hotels també són barats. Les habitacions dobles surten per uns 10 – 20 dòlars aproximadament. Les individuals són generalment més cares en proporció, però el rang és d’entre 8 i 12 dòlars, que passat a euros no és res! Bé, en molts casos no inclou l’esmorzar, però vistos els preus dels àpats, tampoc cal lamentar-se ni estirar-se els cabells. La majoria d’hotels tenen habitacions amb aire condicionat i habitacions sense, que són més barates, però val la pena pagar 1 o 2 dòlars més per tenir AC, a l’estiu fa una calor terrible!

 

Alimentació

L’alimentació bàsica de Vietnam, com us podeu imaginar, és l’arròs. Tot i això, la veritat és que hi ha una gran varietat de plats: noodles d’ou i noodles d’arròs, tots tipus de carn, des de vedella a porc passant per l’ànec i el gos! I sí, també es menja molt de peix. Ah, les verdures són també molt típiques. Bàsicament es pot dir que es menja de tot i sovint molt bé.

Cada regió té els seus plats típics. Vietnam Central té la fama de ser la regió amb el menjar més bo i certament jo hi vaig menjar molt i molt bé. El cao lao és una espècie de sopa de fideus amb carn de porc que està molt bona si es va al restaurant adequat (les guies ja n’indiquen els noms) i el peix cuit en una fulla de palmera de plàtan és deliciós! En aquesta regió són també típics uns farcellets farcits anomenats white rose i els wan ton, semblants als dels restaurants xinesos de Catalunya però a nivell gastronòmic superior.

Al nord són típics els nem (rotllets de primavera) farcits de vegetals, carn, peix, etc. N’hi ha de molts tipus. Els rotllets poden ser fregits o frescos però tots són bons. També existeix una espècie de pastís d’arròs molt dens que es presenta embolicat amb una fulla, però donat que és per a ocasions especials resulta més difícil trobar-lo. Per esmorzar mengen el pho, una sopa de fideus d’arròs amb verdures i carn. Ara mateix no sé dir si és més típica del nord o si ho és del sud però de ben segur que a Hanoi se’n troba!

I a Vietnam es pot trobar fruita a tot arreu. Als mercats en venen i moltes dones te n’ofereixen pel carrer. Òbviament tenen fruites que nosaltres catalogaríem d’exòtiques, on la reina és el mango, però també es poden trobar plàtans (que n’hi ha molts), meló, síndria i pomes (encara que més cares que altres peces ja que ells les importen).

Sempre és bon consell dir que més val pelar la fruita abans de menjar-la i evitar rentar-la amb aigua de l’aixeta, però també cal dir que a Vietnam no vaig tenir pas gaires problemes amb l’estómac, suposo que tant d’arròs ajuda. Això sí, encara que no es tinguin problemes de diarrees, més val no temptar la sort i beure sempre aigua embotellada.

I sinó, sempre es pot beure cervesa, beguda molt típica a Vietnam. N’hi ha de molts tipus depenent de la zona a la qual et trobes, encara que la Bia Hoi acostuma a estar a tot arreu i és la cervesa de barril més característica i barata del país. Una gerra ben fresqueta pots costar-te només 10 o 20 cèntims d’euro! Les cerveses embotellades, també molt bones, són més cares, però igualment són més assequibles que les d’aquí.

Per als restaurants, fer cas a les guies no va malament però tampoc cal prendre-se-la com la bíblia. Sovint els llocs que recomanen estan efectivament la mar de bé, però també és interessant deixar-se portar i arriscar-se a asseure’s a menjar en restaurants “callejeros”, sobretot si veus que estan plens de vietnamites. Els encanta menjar bé així que si hi són ells el lloc valdrà la pena.

 

Viatjar abans o desprès del camp

Personalment el viatge pel país el vaig realitzar després del camp. Crec que això va facilitar-me les coses ja que el fet d’haver conviscut 15 dies amb voluntaris vietnamites i havent treballat en l’orfenat em va donar taules per moure’m pel país amb més “soltura”. És bo conèixer la seva manera de fer abans d’embarcar-te en un viatge en un país nou així que penso que val la pena fer-lo després. Evidentment, això va al gust de cadascú i depèn també de la disponibilitat de vacances.

I viatjar sol no suposa cap problema per a ningú. Els preus de les habitacions individuals no són abusius i sempre et vas trobant gent amb qui compartir el dia. Ser dona i viatjar sola tampoc és un inconvenient, encara que en alguns casos les noies vietnamites s’estranyen d’aquesta situació i et comenten que això ha de ser molt trist. Per elles seria impensable fer-ho però això no vol dir que hi posin problemes! Per al sud-est asiàtic hi ha molta gent viatjant sola, així que ja estan acostumats a la situació.

 

Altres consells

Vietnam és un país segur en el qual moure’s. No vaig tenir mai la sensació de perill encara que vaig presenciar el robatori de dues càmeres fotogràfiques de les motxilles de dues turistes japoneses. Jo recomanaria tenir precaució i no portar les coses de valor massa a la vista, consell que serveix per a qualsevol país, però certament a Vietnam no cal tornar-se paranoic per aquestes coses ja que no he sentit (ni he viscut) gaires notícies sobre robatoris. De totes maneres, és sempre interessant dividir els diners en més d’un moneder, per si de cas te’n robessin un o el perdessis.

 

This is a unique website which will require a more modern browser to work!

Please upgrade today!